Editorials

EDITORIAL:

No podíem deixar de fer-nos ressò, des de la pàgina editorial de la nostra revista, del centenari de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que s'escau en l'any dins el qual hem entrat.

En efecte, arran de la celebració, l'any 1906, del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el gran polític i patriota Enric Prat de la Riba, exercint com a president de la Diputació de Barcelona i dins l'ambiciós programa de dotar Catalunya d'institucions que la vertebressin nacionalment, va fundar pel juny de 1907 un organisme d'estudi i recerca d'alt nivell acadèmic que s'anomenà Institut d'Estudis Catalans. En el moment de la fundació, comptava amb una sola Secció: la Històrico-Arqueològica.

Al cap de quatre anys, o sia en 1911, s'hi afegiren dues seccions més: la de Ciències i la Filològica. Ja després de la guerra civil, en 1968, la Secció de Ciències va desdoblar-se donant origen a una nova secció: la de Filosofia i Ciències Socials. Finalment, en 1989, l'esmentada Secció de Ciències es desdoblà novament, dividint-se en una Secció de Ciències i Tecnologia i una Secció de Ciències Biològiques.

En l'actualitat, doncs, el IEC es compon de cinc seccions. A més, cada una de les seccions té diverses societats filials, que, en total, assoleixen la xifra de vint-i-sis. Un organisme, doncs, molt ric, amb molts components, amb moltes activitats (per als detalls, remetem, per exemple, al número de gener d'enguany de la revista Serra d'Or), que prestigia la cultura catalana, que és punt de referència obligat i que, com volia el fundador, vertebra no sols el Principat, sinó tots els territoris de llengua catalana.

Com que la nostra és una revista que focalitza precisament la llengua, fixem-nos una mica més en la Secció Filològica (SF). Durant aquests gairebé cent anys, ha fet una labor encomiable, sobretot en l'època de Pompeu Fabra, que en fou l'ànima i que va codificar el nostre sistema lingüístic de manera genial. Amb posterioritat a Fabra, l'obra normativitzadora de la SF ha estat també notable i generalment encertada. Ara bé, precisament perquè desitgem el màxim prestigi per al IEC, hem de fer constar que també hem notat mancances i desencerts en l'actuació de la SF. Així, simplement a tall d'exemple, hem trobat a faltar, a partir de 1971, una declaració de l'acadèmia que desautoritzés la «proposta Coromines» sobre l'ús de les preposicions per / per a, proposta filològicament infundada i gramaticalment incoherent que, havent estat seguida massa alegrement per una part dels usuaris de la llengua, ha fet molt mal a la nostra normativa. També hem detectat, en l'època postfabriana, la caiguda en algunes ultracorreccions i, a la inversa, l'adopció d'algunes simplificacions que, de fet, no segueixen el geni de la llengua, rebaixen el nivell de comprensió i són impròpies d'un estàndard adequat a les característiques del català. El cas més clamorós és el de les noves normes sobre l'ús del guionet, ja denunciades repetidament per la nostra revista. Caldria, doncs, que la SF rectifiqués els desencerts i n'evités de nous en el futur, com ara a l'hora de promulgar la nova gramàtica que està preparant.

L'enhorabona, doncs, al IEC, però augurant-li que pugui millorar, en els aspectes que calgui, la seva trajectòria.

EDITORIAL:

No voldríem acabar l'any sense fer-nos ressò del centenari de la publicació d'una obra clàssica del catalanisme: La nacionalitat catalana, d'Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870-1917). Aquesta síntesi històrica i política va fonamentar des del punt de vista teòric la federació de les quatre províncies del Principat en la Mancomunitat de Catalunya (1914) i posteriorment la institució de la Generalitat de Catalunya (1931). Així, el possibilisme d'aquest home acostumat a trepitjar la terra —pertanyia a una família de propietaris de comarques— aconseguí de transformar uns instruments destinats a fragmentar i dominar el Principat —les províncies— en instruments de vertebració i nacionalització.

Prat de la Riba esbossa un nacionalisme modernitzador, europeïtzador, pluralista. Ressalta l'element lingüístic diferenciador, propi dels pobles que prenen consciència de si mateixos i que pugnen contra l'assimilació externa. Segons ell, altres elements nacionals són el dret i l'art, en què s'encarna l'esperit nacional, el qual té uns drets irrenunciables, igual com són irrenunciables els drets personals.

Una de les idees pratianes més vigents és la distinció entre nació i estat, que avui esdevé més clara, a Europa, amb la cessió de moltes competències estatals a les instàncies superiors de la Unió Europea. En canvi, hem de considerar desfasada la vindicació de l'imperialisme com a fase suprema de tot nacionalisme, idea contagiada de l'ambient contemporani; semblantment, la proposta iberista, que aleshores semblava més factible que no pas la dimensió continental europea que, sortosament, s'ha anat imposant després de la II Guerra Mundial. Sigui com sigui, aquell jurista castellterçolenc provà de conciliar i superar l'ideari dretà exposat per Torras i Bages en La tradició catalana i l'ideari esquerrà exposat per Valentí Almirall en Lo catalanisme.

El valor de l'obra que comentem creix encara si es considera l'obra política i administrativa de l'autor, anomenat amb raó «seny ordenador de Catalunya». Tocant de peus a terra, anava dotant el Principat d'allò que necessitava per a funcionar veritablement com a nació, i ho feia amb esperit dialogant, cercant les persones més indicades per a cada funció i fent cas omís de les opcions partidistes d'aquestes persones. N'és un cas emblemàtic la crida de Prat de la Riba (home conservador) a Pompeu Fabra (home d'esquerres) perquè liderés, dins la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (organisme creat en 1907 per Prat en quant president de la Diputació provincial de Barcelona), la normativització de la llengua catalana.

Òbviament, commemorar una efemèride històrica no és sols un exercici d'erudició més o menys nostàlgica, sinó més aviat la recerca de punts de referència per al present. En aquest sentit, Prat de la Riba, els seus escrits i la seva obra de govern ens poden ensenyar tot el que ja hem anat veient: que cal tocar de peus a terra, és a dir, partir de la realitat, amb vista a dissenyar un futur ideal; però fer-ho amb tarannà dialogant, integrador i com més unitari millor, i alhora, treballant amb paciència i constància, pas a pas, aprofitant tots els mitjans de què disposem.

EDITORIAL:

Aprofitem aquesta pàgina editorial per a apuntar unes quantes notes d'actualitat i comentar-les breument.

En primer lloc, passat ja el referèndum (celebrat el 18 de juny) del nou Estatut d'autonomia de Catalunya, amb un resultat positiu, hem d'aconsellar que es deixin enrere les discrepàncies hagudes fins aquest moment i que tots fem pinya per aplicar-lo, de manera que les millores que comporta en l'autogovern i en la consideració de la llengua catalana –encara que quedin lluny de les expectatives de molts ciutadans i del projecte que votà el Parlament català– es materialitzin ben aviat. La gran lliçó de tot aquest procés, ens sembla, és que els catalans hem d'anar molt més units en tot allò que siguin interessos generals. Per això cal augurar-se que les eleccions anunciades per a aquest any mateix no impedeixin aquest esperit, ans el potenciïn.

En segon lloc, ens congratulem del pas endavant que ha fet el català en el seu reconeixement internacional en ser acceptat (a primers de juliol) per a les comunicacions escrites amb el Parlament Europeu. També ací hauríem volgut més, i hem d'anar maldant per aconseguir-ho, però podem estar ben satisfets d'aquest reforç de l'estatus de la nostra llengua, perquè comporta un augment del seu prestigi social. I no cal dir que els ciutadans hem de prendre nota de quins parlamentaris elegits a Catalunya han contribuït més a aquesta decisió i quins fins i tot s'hi han oposat.

En tercer lloc, i passant ara a l'àmbit de la situació del català dins l'Estat espanyol, també ens hem de congratular per la sentència del Tribunal Suprem (de data 15 de març passat) reconeixent que el valencià no és una llengua diferent del català sinó una seva varietat. Sembla mentida que calgui recórrer als tribunals per a reconèixer allò que científicament és obvi; però, lamentablement, al País Valencià s'arrosseguen uns prejudicis que afavoreixen la confusió anticientífica. Al marge d'actuacions polítiques i judicials, aconsellaríem que els usuaris d'ençà o d'enllà de la Sènia cerquem, amb coneixement, equilibri, gradualitat i seny, aquelles formes lingüístiques que més poden contribuir a la convergència entre les distintes variants, tenint sobretot en compte la tradició literària fixada per Fabra.

També volem apuntar entre aquestes notes el recent decés de la pedagoga Marta Mata i Garriga. Gràcies a ella hem tingut l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que ha fet una gran tasca en la formació lingüística catalana, i també gràcies a ella es va adoptar el sistema d'immersió lingüística en l'ensenyament primari com a millor sistema per a aprendre la llengua pròpia o específica del país i s'evità una doble xarxa escolar. La bondat d'aquest sistema s'ha vist corroborada suara, al Principat, pel fet que la millor nota treta en les Proves d'Accés a la Universitat d'enguany l'ha treta precisament una alumna asturiana que sols feia un any que vivia a Catalunya i que hagué d'immergir-se en l'ensenyament normal en català (concretament, en un institut de Mataró). Vol dir que la immersió no va pas renyida amb la qualitat d'ensenyament. Marta Mata, doncs, ens deixa amb un bon record.

Finalment, volem agrair a la Revista de Catalunya que hagi dedicat l'editorial del número de maig proppassat, signat per Lluís Marquet, als «Quinze anys de Llengua Nacional», fent un acurat repàs de la trajectòria de la nostra associació i de la nostra revista. Provenint com prové d'una publicació amb tanta història i prestigi, és un gest que ens encoratja.

EDITORIAL:

En el moment de redactar aquesta nota editorial ens trobem, a Catalunya, en una situació política galdosa. Després d'aprovar tots els partits polítics, menys un, el projecte de nou Estatut, aquest fou portat a Madrid. Allí els partits que abonaren el text a Barcelona no foren capaços de negociar unitàriament; per tant, perderen força i el projecte quedà notablement rebaixat. I ara el nou Estatut és a punt de ser sotmès a referèndum dels ciutadans del Principat amb una nova divisió dels partits que el promogueren: uns demanen el sí, un altre demana el no.

Davant aquests fets, i bo i reconeixent la licitud de les diverses preses de posició, maniobres i lluites polítiques en democràcia, hem de constatar, com a simples ciutadans, que ha faltat altura de mires per part dels polítics, i, per tant, hem de fer una senzilla i alhora necessària reflexió demanant que, en el futur, hi hagi aquesta visió superior, visió d'Estat —encara que, ens agradi o no, Catalunya, i menys els Països Catalans, no siguin un Estat—. Quan es tracta de lleis fonamentals, com és el cas de l'Estatut, hom hauria de mirar molt més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa; hom hauria de deixar de banda les jugades tàctiques i seguir una generosa estratègia amb vista al bé comú del poble sencer. No sabem en aquests moments —la política és molt canviant— què passarà, però certament que una crida a l'altura de mires per part dels nostres polítics —i, en la mesura corresponent, per part de tots els ciutadans— serà sempre oportuna.

I, com que la nostra és una revista especialitzada en llengua, aquest mateix esperit podem aplicar-lo a aquesta. Les institucions, els agents lingüístics i els ciutadans preocupats per la llengua hem de ser conscients dels grans problemes a què el català s'enfronta a hores d'ara i actuar també amb altura de mires.

Pensem que, com va dir un nostre destacat consoci, escriptor i gramàtic, s'està perdent l'esma de la llengua. Tots hem de maldar per recuperar aquesta esma, aquest sentit lingüístic, cosa que exigeix atenció, estudi i diàleg, com el que la nostra revista pretén de vehicular.

Un altre consoci, autor d'abundant material gramatical, ho ha concretat en tres criteris rectors de la seva activitat d'estudiós, que sens dubte tots podem compartir: la unitat de la nostra llengua —unitat en el temps, que equival a dir tradició, i unitat en l'espai, que significa tenir sempre present que el nostre idioma ha d'assolir una dimensió nacional—; la seva personalitat —que vol dir que no podem renunciar a posseir una llengua pròpia, amb uns usos genuïns, sense que degeneri a la condició de dialecte d'una altra llengua o es converteixi en un patuès impresentable—, i finalment la seva dignitat, de manera que pugui anomenar-se de debò llengua de cultura, indefinidament apta per a tots els usos d'una comunitat culta.

Ja sabem que els principis, quan davallen a les concrecions pràctiques, deixen de ser tan clars i es diversifiquen, malgrat la bona voluntat de les persones, en opcions diverses. Tanmateix, si es tenen clars els principis, hi ha molt de guanyat, com també si impera en el camp lingüístic, com hauria d'imperar en el camp polític, l'altura de mires.

Repetim-ho: tinguem sentit de país, de comunitat humana que ve de lluny i vol perdurar, siguem responsables i assenyats en les nostres decisions, sapiguem mirar per damunt dels interessos particulars i les misèries humanes. Són actituds, aquestes, que sens dubte tindran tard o d'hora la seva recompensa.

EDITORIAL:

Fa deu anys que la Secció Filològica (SF) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va prendre l'acord (en data 15-3-96) sobre «l'ús del guionet en l'escriptura dels mots formats per composició o per prefixació», acord que en sancionava un d'anterior que, sense haver estat promulgat, ja s'havia començat a aplicar al Diccionari de la llengua catalana del IEC (en sigla, DIEC). Lamentablement, aqueixes noves normes sobre el guionet eren un error, com ja s'havia anat dient abans d'aquella data i com ha continuat manifestant-se després. De fet, les protestes i les peticions a la SF perquè rectifiqués han estat nombrosíssimes. Com a botó de mostra, ara ens fixarem en dues: la publicació, des del juliol de 1997, d'un full periòdic titulat Català Normatiu que, fins ara, ha sortit ja més de seixanta vegades, criticant diversos aspectes de l'actuació de la SF i, entre aquests, especialment les noves normes del guionet; aquest full té l'inconvenient de ser anònim (cosa que nosaltres desaprovem), però no es pot negar que sovint hi toca amb les seves crítiques. L'altre fet, més important, de protesta és la publicació del llibre  Diccionaris, normativa i llengua estàndard, de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll (Palma 2003), que assenyala una sèrie de defectes del DIEC i, com no podia ser altrament, critica les noves normes del guionet.

I és que, efectivament, les noves normes promulgades ara fa deu anys tenen greus inconvenients, que ja han estat assenyalats detalladament en diversos llocs: trenquen la nostra tradició ortogràfica; ens separen d'altres llengües de cultura del nostre àmbit; contenen arbitrarietats i incoherències; no tenen prou en compte la utilitat del guionet en els aspectes fonètic, morfològic, sintàctic o d'estructura, semàntic, etc., per la qual cosa les noves normes ocasionen pronúncies equivocades o contràries a la tradició, manca de feminització o pluralització en alguns mots, ambigüitats o confusions en la comprensió, impossibilitat de distincions necessàries o útils, etc.

Per això s'ha demanat reiteradament a la SF del IEC que rectifiqués aquell acord i revisés les noves normes sobre el guionet. Fins ara no s'ha produït tal rectificació o revisió, si bé hi ha indicis que la futura gramàtica del IEC matisarà algun aspecte de les noves normes. La manca de rectificació clara i eficaç deu ser deguda a la mateixa inèrcia del funcionament de la nostra acadèmia de la llengua. En efecte, encara que individualment alguns membres de la SF no estan d'acord amb les normes promulgades, l'organisme com a tal no troba la manera de rectificar adequadament. També pot ser deguda a un cert tarannà corporatiu que té al·lèrgia a les rectificacions i, per això, busca excuses, com dir que les noves normes del guionet estan d'acord amb determinades opinions de Fabra aflorades recentment al públic. Però sobre això ja va concloure amb coneixement de causa el nostre consoci Lluís Marquet (cf. LLENGUA NACIONAL, núm. 29, pp. 24-30) que «la reforma que proposa Fabra sobre el guionet i la que ha fet la SF són totalment contràries i incompatibles».

Novament, doncs, fem una crida a la SF perquè rectifiqui. Podria fer-ho, per exemple, aprofitant l'avinentesa de preparar la nova gramàtica normativa. Seríem molts, per no dir tots, els qui agrairíem tal rectificació. I el prestigi de la nostra primera autoritat acadèmica hi sortiria guanyant. En realitat —potser no caldria dir-ho, però preferim ser explícits—, si nosaltres critiquem la SF no és pas per falta de respecte o d'obediència, sinó precisament perquè voldríem que aquest organisme fos al màxim de respectable i generés, per la bondat de les seves decisions, una obediència convençuda. Tant de bo que fos així.

EDITORIAL:

Com que, en la lluita pels ideals de LLENGUA NACIONAL, no ens podem deixar vèncer pel desànim, avui, en aquesta pàgina editorial, ens fixarem en uns quants fets produïts recentment que generen esperança.

Pel que fa a la situació de la cultura catalana en aquest llogaret global que constitueix el món de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), podem constatar que els organismes competents han reconegut el domini «.cat» per als productes integrats dins la cultura catalana. No és un reconeixement de la nacionalitat catalana, però sí de la singularitat de la cultura catalana a nivell mundial. D'ara endavant, en l'àmbit, creixentment voluminós, de les TIC es podrà visualitzar l'existència del nostre fet cultural específic. Creiem que és una notícia molt bona.

Pel que fa a la situació de Catalunya dins l'Estat espanyol, també acaben de produir-se, en el moment de redactar aquesta nota, dos fets esperançadors. Un és la ratificació, per part de les Corts espanyoles, de l'acord del govern de Madrid per a retornar a Catalunya els anomenats «papers de Salamanca», és a dir, la documentació confiscada pel règim vencedor de la guerra civil, documentació pertanyent a organismes catalans i dipositada en un arxiu estatal a la ciutat castellana de Salamanca. Encara que la restitució es fa amb contrapartides oneroses, no deixa de ser, en substància, la reparació d'un acte abusiu i el reconeixement de la propietat dels documents al seu legítim amo.

En aquest mateix ordre, s'ha esdevingut un fet encara més important: l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, del projecte d'un nou Estatut i l'acceptació, per part del Congrés dels Diputats, d'aquest text com a matèria a tractar en les cambres legislatives de l'Estat. Encara que és previsible que en el seu pas per Madrid el nou Estatut sofrirà retallades, no deixa de ser transcendental que, per una banda, els partits catalans s'hagin posat d'acord per a avançar en l'autogovern i, per l'altra, que s'hagi pogut plantejar, a nivell estatal, un nou estatus per a Catalunya. El projecte, si bé es pot discutir des del punt de vista català mateix, conté, sens dubte, aspectes que suposen un notable avanç, com ara en la definició de la nostra comunitat autònoma, en el nostre finançament i en la consideració de la llengua catalana, la qual esdevindria de coneixement obligatori per als residents al Principat. Confiem que, al final de la seva llarga i complexa tramitació, aquest projecte haurà valgut la pena.

Pel que fa a la vida de l'interior de Catalunya, també s'ha produït, concretament el primer de novembre, un fet esperançador: el desplegament dels Mossos d'Esquadra a la ciutat de Barcelona. Amb aquest desplegament tindrem ja la nostra capital sota el control, en molts aspectes, de la policia autonòmica, amb tot el que això significa des del punt de vista simbòlic, de confiança entre ciutadans i institucions i de normalització lingüística, perquè és de suposar que augmentarà significativament l'ús del català allà on fins ara encara predominava l'ús de la llengua única de l'Estat central.

En fi, la segona meitat de l'any 2005 ens ha dut, als qui estem preocupats per Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, uns quants fets esperançadors. Confiem que, fruit de la raó, de la justícia i de l'esforçada lluita dels ciutadans honestos i conscients, l'any 2006 ens en porti uns quants més.

EDITORIAL:

Voldríem subratllar, en aquesta pàgina editorial de la nostra revista, tres o quatre fets d'actualitat.

El primer és la mort, el passat 13 de juny, de l'escriptor Jesús Moncada, mort que hem de lamentar perquè l'autor, de tan sols seixanta-tres anys d'edat, encara ens hauria pogut donar molts més fruits del seu talent literari. De fet, Moncada ha estat un gran novel·lista català, que, per una banda, des del seu coneixement del llenguatge i la realitat de la seva Mequinensa natal, ha contribuït a l'enriquiment de la nostra literatura des d'una zona perifèrica (la Franja de Ponent) i, per altra banda, amb l'alta qualitat del seu escriure, ha fet conèixer la nostra literatura a l'estranger, ja que algunes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes. Moncada restarà un testimoni del valor de tots i cada un dels indrets on històricament es parla català i de l'aptitud de la nostra llengua per a les lletres.

El segon fet a subratllar és el lliurament, el dia 9 de juny, del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Feliu Formosa, tant per la circumstància de la continuïtat d'aquest guardó –és la trenta-setena vegada que s'atorga–, cosa que indica la vitalitat de les nostres lletres, com per la condició concreta del premiat, un poeta, traductor, dramaturg, assagista i, sobretot, traductor de moltes obres, especialment alemanyes, al català. Si de Moncada dèiem que ha portat la nostra literatura a l'estranger, de Formosa podem dir que ha dut la literatura estrangera al català, afavorint, així, el necessari comerç entre les diverses llengües i cultures.

El tercer fet subratllable, a parer nostre, és la publicació del llibre El nom, la unitat i la normalitat, subtitulat Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià, d'Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro. Es tracta d'un informe –ja glossat per un sociolingüista a l'interior de la nostra revista– molt clar, rigorós i documentat, que hauria de fer un gran bé en hores de confusió sobre això que tracta: el nom i la unitat de la llengua. No cal dir que la tesi dels autors, lúcids valencians, coincideix amb la que sempre ha defensat LLENGUA NACIONAL, és a dir, la unitat de fet i de nom de la llengua catalana. Recomanem vivament aquest llibre als nostres lectors que encara no l'hagin llegit.

Finalment hem de subratllar, però en negatiu, el fet que hagi sortit novament un manifest «babèlic» (els nostres lectors ja ens entenen). Sap greu que, a més d'haver de lluitar contra la incomprensió, fins a cert punt explicable, del món hispànic exterior als Països Catalans, ens trobem amb gent de casa que fa el joc a l'imperialisme espanyol. Costa molt d'entendre! Però això no ha de servir sinó per a refermar la nostra lluita pacífica i amb raons –no amb tancs– a favor de la nostra identitat secular, representada singularment per la llengua pròpia de Catalunya. Per altra banda, no deixa de ser curiós que alguns dels «manifestants» d'ara siguin precisament uns que, anys enrere, eren partidaris del «català light», cosa que demostra que, si hom es posa en el pendent de les concessions a una llengua aliena, a la llarga és temptat d'acceptar la substitució de la pròpia per aquesta altra. I precisament LLENGUA NACIONAL va néixer, a principis dels anys noranta, com a reacció contra les postures dels light. Vol dir, doncs, que, si volem defensar de debò el català, hem de defensar «un bon català», que és el que nosaltres, dins la nostra modèstia, procurem de fer.

EDITORIAL:

La mort del papa Joan Pau II, amb el seus períodes immediatament anterior i posterior, ha constituït un esdeveniment de màxim interès mundial. Per això és lògic que des de la nostra revista hi dediquem una mica d'atenció.

Per començar, s'ha manifestat que el papat continua essent una instància de gran pes i, concretament, el pontificat del papa Karol Wojtyla, per la seva llarga durada (més de vint-i-quatre anys), pels múltiples viatges d'aquest Sant Pare arreu del món i per la seva acusada personalitat i forta activitat, ha deixat fonda empremta.

Hem de reconèixer els seus mèrits: haver estat un líder mundial a finals del segle XX i a l'inici del segle XXI; procedent de l'Est d'Europa, haver contribuït a la descomposició pacífica de l'imperi soviètic; víctima d'un gravíssim atemptat, haver predicat amb l'exemple els ideals cristians del perdó, del respecte a la vida i dignitat humana, de la pau, de la llibertat, de la justícia social, de la germanor, etc. Especialment remarcables van ser les seves iniciatives de diàleg entre les diverses religions.

Ara bé, des de la nostra revista, ens interessa el tema nacional, cultural, lingüístic. Doncs bé, el papa polonès va tenir algunes intervencions destacades a favor del reconeixement de les cultures i llengües minoritzades, cultures i llengües que forneixen, deia, la base de la identitat d'una nació. També ací va predicar amb l'exemple, parlant, ni que fos simbòlicament (com no podia ser d'altra manera), en molts idiomes de relatiu poc abast, com el nostre. Joan Pau II va parlar en català moltes vegades, no solament quan visità Catalunya (novembre de 1982), sinó en ocasió de beatificacions i canonitzacions de personatges catalans. Exigir-li més, en aquest sentit, ho trobem francament excessiu.

És cert que Joan Pau II no deixava de ser un home i, per tant, limitat. Així, doncs, poden trobar-se mancances o defectes en la seva actuació; però pensem també que una persona amb tanta responsabilitat no pot pas acontentar tothom. D'altra banda, aquests líders mundials necessiten la col•laboració d'un entorn, que a vegades els condiciona. I per aquí s'expliquen algunes decepcions que el papa Wojtyla ens donà en els aspectes a què abans ens referíem. Com ha dit l'abat de Montserrat, ens falten a Roma unes persones i unes instàncies catalanes que puguin informar i àdhuc pressionar a favor dels interessos catalans i, en aquest sentit, segurament ha estat un error la supressió de la delegació que la Generalitat de Catalunya havia establert a la Ciutat Eterna. Valdria la pena de rectificar.

Davant la figura del Sant Pare desaparegut, doncs, ens inclinem amb respecte i àdhuc amb veneració, com totes les persones de bons sentiments. Creiem que va fer molt, des de les seves fondes conviccions, pel bé de la humanitat i, per tant, pel bé dels catalans. I ara, havent estat substituït pel cardenal Joseph Ratzinger, amb el nom de Benet XVI, confiem que aquest nou papa, que, a més de culte i intel·ligent, és bavarès, sabrà també entendre la situació dels països, com Baviera i Catalunya, no constituïts en Estat i que, en l'exercici d'una funció que, tanmateix, té altres objectius prioritaris, encarnarà un pontificat romà beneficiós per a la nostra personalitat cívica, cultural i espiritual.

EDITORIAL:

No podem deixar de comentar, en aquesta pàgina editorial, el fet que, amb el present número, la nostra revista arriba al nombre de cinquanta. Des de l'octubre-novembre de 1991, s'han escolat prop de catorze anys en què LLENGUA NACIONAL s'ha presentat al públic com a òrgan d'expressió i comunicació de moltíssimes persones preocupades per la llengua catalana en els dos aspectes del seu ús i del seu bon ús.

Com és de suposar, en una sèrie tan llarga hi haurà hagut números més reeixits que altres, articles més interessants o no tant, posicions clarament encertades o poc o molt discutibles. Certament, però, són moltes les veus que s'han sentit i són moltes les qüestions a què els nostres col·laboradors han aportat llum; n'és prova el fet que la nostra revista ja és citada en diversos estudis lingüístics.

Dit això, potser val la pena que aprofitem l'avinentesa per a recordar els nostres propòsits.

En primer lloc, com apuntàvem, ens preocupa l'ús del català, que es troba en un període delicat, per causes que els nostres lectors prou saben i que han quedat reflectides a bastament en les nostres pàgines. Per això convenen revistes com la nostra, que van parlant de l'ús de la nostra llengua, a vegades comparant-lo amb altres casos, bo i criticant tot allò que va contra l'ús de la nostra llengua en qualsevol dels territoris on secularment ha estat conreada i bo i encoratjant totes les iniciatives encaminades a mantenir, recuperar o reforçar tal ús. Les inevitables discrepàncies en els enfocaments sociolingüístics no ens han de fer perdre mai la visió d'aquest objectiu fonamental.

En segon lloc, també recordàvem, ens preocupa el bon ús del català. Precisament LLENGUA NACIONAL va néixer, en part, com a reacció envers la castellanització, la dialectalització i l'empobriment que s'observava en aquell moment en el nostre ús lingüístic i que, malauradament, encara perdura. Per això la nostra tasca, creiem, continua tenint ple sentit. Calen sentinelles que ens alertin contra la supeditació de la nostra llengua a altres, especialment a la que, tenint-la si us plau per força ficada a casa nostra mateix, interfereix l'ús normal del català. També són necessàries veus que posin en guàrdia contra la fragmentació dialectal, la qual, si bé de fet existeix, hauríem de mirar que no cresqués, ans disminuís, ja que sols la unió fa la força. I, encara, hem de vetllar perquè el nostre idioma no s'empobreixi i desfiguri, essent com és un idioma de llarga, noble i rica tradició literària.

Per això, voldríem acabar aquesta nota editorial fent, una vegada més, una crida a tots els catalanoparlants conscients, sigui com a individus, sigui com a integrants d'entitats, grups i altres organismes, a treballar amb seny i fermesa pels objectius expressats, que certament comparteixen. I, atesa la gran responsabilitat que té envers l'ús i el bon ús de la nostra llengua, voldríem fer una crida especial a l'Institut d'Estudis Catalans perquè doni exemple en aquesta actitud de vigilància contra l'embastardiment del nostre idioma, contra la seva fragmentació i contra la seva degradació. Des de les pàgines de LLENGUA NACIONAL s'han ofert sovint estudis i reflexions adreçats a tal fi i que, lamentablement, no han tingut el ressò que esperàvem —o almenys fins ara no s'ha notat— en la nostra màxima autoritat lingüística. Des de l'altura dels nostres cinquanta números, ens permetem —amb tot el respecte i tota la cordialitat— de recordar a la docta institució que existim; és a dir, que existeixen uns catalans preocupats per la llengua de tots i promptes a oferir la seva col·laboració per al bé comú lingüístic i nacional. És demanar massa que siguem tinguts en compte?

EDITORIAL:

Com a editorial d'aquest número de LLENGUA NACIONAL reproduïm (amb algun lleu retoc) la major part de l'article publicat en el diari Avui el 29-9-2004 i signat per Sebastià Frau i Gaià, president de l'Obra Cultural Balear, ja que expressa exactament el parer de la nostra associació; per altra banda, té l'avantatge de ser escrit des de fora del català central i del català meridional, cosa que li confereix més objectivitat.

Els darrers sotracs que hem hagut de patir al voltant de la manca de reconeixement oficial de la llengua catalana per part de la Unió Europea –que, com s'ha repetit a bastament, té el mal d'origen en la passivitat gens innocent de l'Estat espanyol mateix– ens havien deixat la còrpora prou malmesa per a haver de viure encara l'episodi de la insòlita petició de l'oficialitat també per al valencià que ha cursat el ministre Moratinos, acompanyada tot d'una –ai!– de la predisposició favorable d'algun sector de casa nostra a acceptar la doble denominació català-valencià com a eventual remei de no se sap ben bé quina malaltia.
[...]
El ministre havia de saber que, encara que l'Estatut d'autonomia del País Valencià anomenés valencià la llengua històrica d'aquell territori, això no li atribuïa la qualitat de llengua des del punt de vista científic, i no es podia admetre més que amb el caràcter de denominació popular per a la parla dialectal, impròpiament traslladada, aquesta denominació a un text jurídic.[...]

[...] La possibilitat, albirada per alguns del Principat estant i d'enlloc més, d'acceptar la doble denominació català-valencià per a la llengua parlada des de Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó oblida un bon grapat de coses que fan que la proposta sigui inacceptable de pla en benefici de la salut, sempre precària, de qui s'intenta, sembla, enfortir.

Vegem-ho. En primer lloc, admetre aquesta duplicitat significaria consagrar com a bona una denominació –el /valencià/– que tot el món de la cultura convé de forma unànime a qualificar, més o menys, d'insult a la ciència i a la raó si amb aquesta es pretén designar una llengua que gaudeix com a tal d'aval científic. En segon lloc, la duplicitat aniria en contra d'allò acceptat universalment per les universitats i acadèmies d'arreu i afebliria la consistència de l'idioma a l'exterior i a l'interior de l'Estat. I, finalment, l'exemple –el pèssim exemple– es podria estendre fàcilment al govern de les Illes Balears, que demanaria tot seguit la inclusió d'una tercera accepció, el balear, i així generaria un nou focus de conflicte, de conseqüències males de prevenir, que sempre havia estat apaivagat per la denominació oficial estatutària de la llengua. No és una qüestió purament nominalista, de nomenclatura, com alguns han pretès: si la Transició política a les Illes Balears tingué un encert remarcable fou, justament, afirmar en l'Estatut (article 3) el nom de la llengua pròpia com la catalana, sense matisos ni circumloquis; i si hi ha hagut una tanca infranquejable per als designis escissionistes que covaven i coven adés i ara ha estat, sens dubte, el nom de la llengua. Si apliquem, en sentit contrari, les dues anteriors proposicions al País Valencià, tindrem una explicació prou raonable, encara que insuficient, de per què les coses han anat com han anat més al sud de la Sènia.

EDITORIAL:

Si anem observant l'evolució del català des del punt de vista sociolingüístic hi observem, certament, uns clarobscurs. Voldríem, en aquesta pàgina editorial, resumir una part de tals clarobscurs en tres grups de fets d'actualitat.

El primer grup és el del reconeixement del català en els àmbits jurídico-polítics dins els quals, per a bé i per a mal, estem inclosos: l'Estat espanyol i la Unió Europea.

Dins l'Estat espanyol, sembla que, amb la fi de l'època aznariana i el començament de l'època zapateriana, s'obren clarianes per a un efectiu reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat i, doncs, de la seva realitat plurilingüística. Bo i sabent que costarà, hem d'anar reclamant l'ús de la nostra llengua (i de les altres encara no reconegudes) al costat de la castellana en l'espai diguem-ne simbòlic: òrgans legislatius (Senat, on el tema ja és bastant madur, però també Corts), correus (naturalment, amb els segells), exèrcit, documentació (passaports, DNI, etc.), monedes, matrícules, etcètera.

Dins la Unió Europea, i aprofitant-nos de la menció constitucional al «respecte envers la diversitat lingüística» i a l'«atenció especial envers les llengües que siguin oficials en part d'un territori estatal», com també basant-nos en el nombre de catalanoparlants, superior al de parlants d'altres llengües oficials, així mateix hem d'anar reclamant el reconeixement del nostre idioma. En aquest sentit, abonem l'estratègia defensada per Lluís Jou, ex-director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, en el seu article dins l'Avui del 30 de juny proppassat.

El segon grup de fets d'actualitat que considerem és el que afecta la unitat de la llengua catalana. Hi ha, desgraciadament, en aquests moments unes certes tendències disgregadores. La nostra associació Llengua Nacional, en canvi, ha maldat sempre per la unitat. En aquest sentit, doncs, lamentem la crisi de l'Institut Ramon Llull (i desitgem que es resolgui, en la línia indicada per A. Badia i Margarit en el seu article dins l'Avui del 17 de juny), mentre que ens congratulem del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat enguany a l'escriptor valencià  Joan Francesc Mira (fet que subratlla la unitat del nostre àmbit lingüístic i cultural) i fem costat a l'Institut d'Estudis Catalans quan defensa el terme català i prou per a la denominació científica del nostre idioma.

El tercer grup que ara destaquem pel que fa al seu caire de clarobscur és el de la immigració. Després de les diverses onades immigratòries del segle XX, en aquests darrers anys n'estem sofrint una altra. Es tracta de molta gent que ve als Països Catalans des de terres on es parlen llengües diferents de la nostra. Sortosament, i a diferència del que passava durant l'època franquista, ara disposem d'alguns mecanismes d'integració importants: l'escola, l'administració local i autonòmica, alguns mitjans de comunicació de masses, etc. Evidentment, cal enfortir aquests mecanismes, crear-ne d'altres i, sobretot, anar fent calar en els catalanoparlants el missatge que som nosaltres els qui hem de fer natural i efectiu l'ús de la nostra llengua en tot el territori on històricament s'ha parlat. Existeix un dret a sortir de la misèria i, per tant, a emigrar a regions del planeta amb un nivell de vida més alt, però aquest dret s'ha de compaginar amb el manteniment de la identitat de l'espai d'acolliment. Confiem que, amb tacte i alhora fermesa, ho sabrem aconseguir.

(revista núm. 45)

L'aforisme amb què encapçalem aquesta nota és, en teoria, acceptat per tothom. Sabem que, com diu un altre aforisme, errar és humà i que, per tant, els homes hem d'estar disposats a rectificar. En la pràctica, però, a tots ens costa de reconèixer que ens hem equivocat i, en conseqüència, rectificar l'error. I potser encara costa més rectificar quan l'error ha estat col•lectiu, ja que aleshores la responsabilitat queda diluïda. Fem aquestes consideracions perquè creiem que resulten sempre oportunes, i aplicables universalment. Ara bé, en una revista com la nostra, preocupada per la llengua, ens interessa en aquesta ocasió aplicar-les a dos problemes de la normativa del català.

En primer lloc, ens adrecem a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans per recordar-los, amb tot el respecte, que ja fa uns quants anys van cometre un notable error –com van veure ja tot seguit molts professionals de l'idioma i com s'ha explicat en textos publicats i en comunicacions adreçades a la docta corporació mateixa– amb la promulgació de les noves normes sobre l'ús del guionet. Doncs bé, la Secció Filològica faria un gran servei a la llengua si no trigués més a fer-hi les rectificacions oportunes. És veritat que en la versió provisional de la nova gramàtica normativa que la SF prepara hi apareix un inici de rectificació; però es tracta solament d'unes excepcions, d'unes toleràncies, d'uns detalls molt tímids, que no reïxen a esmenar l'error. Invitem, doncs, la nostra acadèmia a fer de debò, sense reticències, la rectificació anhelada.

En segon lloc, ens adrecem als usuaris de la llengua que van adoptar en algun moment l'anomenada «proposta Coromines-Solà» sobre l'ús de les preposicions per / per a. Aquella proposta era, com es va demostrar ja fa anys, filològicament infundada, gramaticalment incoherent i socialment perniciosa. Doncs bé, recentment ha saltat a la premsa la notícia que, finalment, el professor Solà «desmitificava Coromines»; volem entendre, amb això, que reconeixia que el gran lingüista també s'equivocava i que, lògicament, no hauríem de seguir-lo en allò que són errors seus. Doncs bé, alegrant-nos de la nova posició de Solà, que concorda amb el que ja deien abans molts altres estudiosos, s'hauria de treure d'això la conclusió d'abandonar aquella «proposta», que és, evidentment, un error de Coromines.

Ens augurem que, pel bé de la llengua –i sense que s'hagin de proclamar ni vencedors ni vençuts–, tots plegats sabrem posar en pràctica el noble principi esmentat en el títol d'aquesta nota.

(revista núm. 44)

Creiem que hem d'advertir els nostres lectors habituals sobre una particularitat d'aquest número: és semimonogràfic (llegiu semi-monogràfic)

De fet, moltes revistes publiquen, de tant en tant, un número monogràfic, val a dir, dedicat a un sol tema, que per alguna raó (oportunitat, importància, complexitat...) es justifica, o bé un número semimonogràfic, val a dir, dedicat en una part remarcable també a un determinat tema. Doncs bé, aquesta vegada nosaltres publiquem un número que podem qualificar de semimonogràfic, perquè publica un treball que ocupa més d'un terç de les seves pàgines.

En efecte, es dóna la circumstància que justament ara el nostre consoci i col•laborador Josep Ruaix, curós gramàtic, ha enllestit un treball que creiem digne de ser conegut per les persones interessades per la normativa de la nostra llengua, com són, si no tots, bona part dels nostres lectors. És un treball que estudia amb amplitud i alhora amb voluntat de síntesi un tema relativament nou i sobre el qual existien uns coneixements més aviat fragmentaris, incomplets i desconnectats. Lògicament, és un treball llarg, sobretot per la nombrosa i necessària exemplificació que conté. En teoria, s'hauria pogut publicar en dues o més etapes, però això li hauria fet perdre, en la pràctica, molt de valor de cara a la consulta (de fet, alguns articles de la nostra revista ja són citats en obres de referència). Per això el publiquem íntegrament en un sol número. Es tracta d'un treball de sintaxi, essent la sintaxi un tema que Llengua Nacional sol tocar habitualment, i que projecta nova llum sobre els límits o restriccions en l'ús dels pronoms febles adverbials, problema que ja ha sortit, d'una manera o altra, anteriorment en les nostres pàgines. Creiem, doncs, que els nostres lectors no solament acceptaran de bona gana aquesta particularitat del present número, sinó que fins i tot l'agrairan.

Tanmateix, en aquest número hi surten també altres seccions habituals, amb informacions, comentaris, notes, etc., que esperem que també resultaran útils per al nostre públic. I, a propòsit de les notícies que hi surten ressenyades, volem destacar en aquesta pàgina editorial la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Antoni M. Badia i Margarit, prohom octogenari a qui la nostra associació felicita ben de cor per tota una vida esmerçada en els estudis lingüístics i en activitats docents, acadèmiques i cíviques que han ajudat en grau eminent a configurar la nostra cultura «rica i plena». L'exemple del doctor Badia i Margarit, en la línia del que expressàvem en l'editorial del número anterior, ens esperona a tots a maldar, amb esperit magnànim, per la unitat de la nostra llengua i per la bona avinença dels qui ens en preocupem, a mantenir l'esperança en la seva pervivència en el futur —una cultura rica i plena té una bona base per a fer-se atractiva i generar nous conreadors—, i a treballar per l'ús i bon ús del català —aspectes, ambdós, a què Badia ha dedicat atenció—. No cal dir que la nostra associació, amb la publicació del seu butlletí, també vol contribuir a tots aquests objectius.

(revista núm. 43)

La situació sociolingüística del català és certament delicada. D'ençà de la transició política espanyola s'han fet molts passos per la normalització, però van sorgint contínuament nous obstacles: noves onades immigratòries (que s'afegeixen a les anteriors, encara poc assimilades), l'avenç de la globalització (que afavoreix les llengües més fortes), l'ofensiva espanyolista (augment d'hores lectives per al castellà, etc.), els moviments d'algun sector polític balear tendents a la fragmentació lingüística i a la rebaixa de l'exigència del coneixement del català per als funcionaris, etcètera. Davant aquest panorama realment agredolç, ambigu i incert, sorgeixen auguris alarmistes (fets segurament amb la bona intenció de suscitar reaccions més vigoroses), desqualificats pels qui creuen que tals auguris més aviat desmobilitzen la militància.

Nosaltres, en aquestes circumstàncies comprometedores, volem fer una crida a la unitat: tots els qui estimem el català i, d'una manera o altra, ens preocupem per la llengua hem de mirar més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa i hem de fer pinya enfront dels atacs i dels perills. És lògic que hi hagi el pessimista que es fixa més aviat en l'ampolla mig buida i l'optimista que es fixa més aviat en l'ampolla mig plena. Però el que a tots ens interessa és que l'ampolla no es buidi més, sinó que s'ompli més. Siguem, doncs, comprensius envers la varietat de percepcions en els nostres rengles, però estiguem units en el front de batalla.

I recordem, ja que d'una batalla —llarga batalla— es tracta, que necessitem moral de victòria. O, dit més planerament, necessitem esperança. Perquè, atesos els mecanismes de la psicologia humana, si no veiem possibilitats de resistir i àdhuc de guanyar, difícilment lluitarem. Per això també volem fer una crida a mantenir l'esperança de redreçament que ha inspirat la vida catalana almenys des de la Renaixença i que, de fet, ha aconseguit fites brillantíssimes. És sabut que Antoni de Capmany (1742-1813), que escrivia en castellà, veia el català «mort per a la república de les lletres». De fet, si era mort, ressuscità, i el català ha anat vivint, malgrat totes les traves i persecucions, com a llengua literària i com a llengua popular.

Podem, doncs, i devem tenir esperança. A condició, és clar, que no ens acovardim, que no ens estovem, que no deixem caure els braços. Per això la nostra tercera crida és a l'acció, a la militància, al compromís cívic. Necessitem que milers de ciutadans lluitin cada dia, cadascú des del seu lloc, per la pervivència, la difusió i el conreu de la nostra llengua mil·lenària. En aquest sentit, hem de reclamar als polítics que, com a capdavanters que són en la marxa de la societat, siguin també els primers a preocupar-se per la llengua i a cercar tots els mitjans que coadjuvin a la seva bona salut. Està bé que vulguin salvar igualment la convivència en una població cada vegada més plural, però recordant que aquesta convivència requereix uns signes d'identitat irrenunciables, com és el nostre idioma secular.

Mirem, doncs, de salvaguardar, magnànims, la nostra unitat —més enllà de les diferents sensibilitats—, lluitant sota una bandera d'esperança amb una acció militant decidida.

Obrint la flamant Gramàtica del català contemporani (GCC), obra d'un gran equip de professors universitaris capitanejats per Joan Solà i publicada el mes de juny proppassat, trobem ja en el pròleg un detall esperançador; concretament, l'anunci indirecte d'una rectificació que des de fa anys s'ha sol·licitat —explícitament per part de molts i implícitament per part de molts més— i que també hem demanat des d'aquestes pàgines. Vegem, doncs, què diu el text en qüestió (GCC, p. XVI):

«Al moment de tancar aquesta obra (octubre del 2001), no hem rebut resposta a la consulta feta a l'IEC sobre certs casos de l'escriptura de paraules compostes i derivades, i per tant hem aplicat, en aquest punt, el criteri que sembla que es donarà després de la revisió que actualment fa de l'ortografia l'esmentada autoritat lingüística.»

Es refereix a la revisió, per part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, de les noves normes sobre l'ús del guionet en els mots compostos que l'acadèmia va emanar entre els anys 1995 i 1996. Aquestes noves normes, com és sabut, han estat molt criticades, pels grans inconvenients que comporten, sobretot en dos casos: en el del prefix tònic ex i en el dels adjectius coordinats el primer dels quals revesteix una forma sàvia terminada en o. Doncs bé, la GCC escriu l'esmentat prefix amb guionet (p.e., ex-diputat, p. 762) i també escriu amb guionet els adjectius coordinats del tipus esmentat (p.e.: galaico-portuguès, p. 5; caracterització articulatòrio-perceptiva, p. 37).

Bo i aplaudint la iniciativa dels responsables de l'esmentada gramàtica, voldríem fer tres peticions:

— A la Secció Filològica els demanem que facin una revisió a fons de les «noves normes» dels anys 1995-96 en el sentit de tenir en compte la gran utilitat del guionet i, evitant el parany de buscar falses «regles fàcils», tornar a una normativa com més semblant millor a la tradicional que ens va llegar Fabra i que, per una banda, escau a la fesomia fonètica del català i, per l'altra, posa la nostra llengua al costat de les altres llengües de cultura amb característiques semblants (especialment el francès i el portuguès).

— En espera d'una rectificació a fons, també demanaríem a l'acadèmia que, provisionalment, emetés algun comunicat que «liberalitzés» la qüestió; és a dir, que deixés als usuaris la llibertat d'emprar la normativa tradicional, almenys en alguns aspectes (com els que es reflecteixen en la GCC).

— Als usuaris de la llengua (escriptors, editorials, publicacions, organismes, etc.) els proposem que imitin el que ha fet una obra de referència com és la GCC tornant a posar el guionet (si és que, per escrúpols disciplinars o per altres causes, l'havien tret) almenys en els casos en què la GCC ho fa.

Confiem que el seny s'imposarà i que, a partir d'aquest «detall», podrà créixer l'esperança dels qui ens preocupem per la nostra malmenada llengua.

En el moment de redactar aquesta nota editorial hem passat ja l'equador de l'Any Verdaguer i l'Any Gaudí, commemoracions justificades pel centenari de la mort de Jacint Verdaguer i pels cent cinquanta anys del naixement d'Antoni Gaudí. De fet, ambdues commemoracions estan resultant un èxit: s'han fet i continuen fent-se molts actes, es parla molt dels dos personatges, s'incrementa el coneixement de les respectives obres (literàries, en el cas de Verdaguer; artístiques, en el cas de Gaudí). La nostra revista, pel que fa al sacerdot-poeta, no s'ha pas quedat enrere i li ha dedicat qui-sap-los articles. Però voldríem encara insistir en la qüestió més de fons, pel que fa a la llengua, que és el nostre centre d'interès.

Verdaguer va ser fidel a la llengua del poble català, va entroncar amb tota la tradició literària i popular, que mirà de conèixer profundament, i va elevar aquesta llengua, després dels segles de decadència, a una altura tal que des d'aleshores pogué tornar a anar de bracet amb les altres grans llengües literàries. Doncs bé, aquesta actitud del gran poeta i escriptor nat a Folgueroles i finat a Barcelona ens ha de guiar també avui, més que mai, ja que les circumstàncies, mutatis mutandis, continuen essent bàsicament idèntiques. En efecte, necessitem tot un gruix de ciutadans que siguin fermament fidels a la llengua catalana en una situació de barreges, interferències i cants de sirena per part de sistemes lingüístics més forts demogràficament, econòmicament i políticament. Necessitem entroncar amb la tradició literària i popular després dels llargs decennis d'arraconament de l'ús normal i públic del català i en un període de fondes mutacions socials que fan trontollar la transmissió lingüística d'una generació a l'altra. I necessitem una constant atenció d'estudi per a anar mantenint la dignitat de la nostra llengua, polint-hi els defectes que ara i adés s'hi van incrustant i maldant per aixecar allò que, diríem que per llei de gravetat, tendeix a anar cap avall, a degradar-se. En suma, necessitem molts Verdaguers!

I pel que fa a Gaudí i la llengua catalana, tan sols recordarem que una vegada va ser engarjolat per negar-se a abdicar de l'ús del seu idioma. Un exemple, doncs, de valentia, que també avui és necessari. No es tracta d'incitar a la intransigència, sinó a l'exercici d'un dret natural en uns territoris que per natura tenen una determinada llengua. Tots els habitants dels països catalans hauríem de tenir, doncs, una bona dosi de l'esperit gaudinià pel que fa a la defensa de l'idioma natural i propi d'aquestes terres.

Tant de bo que en acabar l'any en què haurem commemorat, tan brillantment, aquests dos aniversaris puguem constatar alguns senyals de la seva fecunditat.

(revista núm. 39)

Com a editorial d'aquest número publiquem el document redactat pel Club d'Opinió Arnau de Vilanova, en ocasió de la Diada de Sant Jordi, al qual s'han adherit moltes entitats, entre elles la nostra.

Amb la voluntat que la llengua catalana no sols adquireixi la plenitud d'ús social que li correspon com a llengua pròpia i originària dels països de parla catalana, sinó també que no es degradi per l'influx negatiu o incorrecte per part dels mitjans de comunicació impresos, electrònic i audiovisuals, MANIFESTEM:

1 Els països de parla catalana han experimentat en els darrers anys un considerable increment de la presència de la llengua catalana en els mitjans de comunicació. Però constatem també que estem encara molt lluny de la plena normalització de l'ús del català en determinats mitjans, com són, per exemple, la televisió pública de l'Estat, les televisions privades, les revistes de tota mena i productes audiovisuals presents en els quioscs i altres punts de venda dels territoris on el català és llengua oficial. Especialment greu és la minsa presència del català en la cinematografia produïda fora de Catalunya però projectada en les nostres sales amb recaptacions multimilionàries en benefici de productores que encara es neguen als doblatges si les Institucions no els financen.

2 Constatem també la marginació de la nostra llengua en l'Administració de l'Estat i en l'Administració de Justícia en els països de parla catalana, amb violació expressa de la legislació que garanteix als ciutadans ser atesos en llengua catalana oralment, per escrit o en documents judicials. No és acceptable que després de dos decennis d'oficialitat de la nostra llengua, els ciutadans encara hagin de reclamar expressament ser atesos en la llengua pròpia dels nostres països.

3 Volem denunciar també que en àmbits tan decisius per a la normalització del català com són les universitats, els instituts i les escoles, tant públiques com privades, encara hi hagi tants ensenyants que, en contra de la legislació vigent, o desconeixen el català o no el dominen perfectament com escau al professorat, o es neguen a utilitzar-lo a les aules.

4 En la normalització de l'ús social del català hi té també una especial incidència el món bancari, l'empresarial, el del comerç i consum i el dels serveis en general. En aquests àmbits, a més de les necessàries actuacions de les Administracions Públiques catalanes, ha de ser decisiva l'actitud dels ciutadans exigint el respecte dels drets lingüístics per a ser atesos en català, sigui en les relacions personals, sigui en l'etiquetatge dels productes, en els impresos i en la publicitat.

5 Manifestem finalment la nostra preocupació per un fet que de cap manera no és tolerat en cap país civilitzat i culte: que en les televisions i ràdios públiques les informacions, els reportatges i sobretot els programes d'entreteniment siguin protagonitzats per professionals que malmeten reiteradament l'idioma i el degraden amb vocabulari inadequat i incorrecte; amb una sintaxi i fonètica inacceptables, com si la llengua espúria, malmesa i castellanitzada fos més divertida i graciosa. El mal que aquests locutors o presentadors estan ocasionant a la llengua catalana en programes sovint de gran audiència pot ser irreparable pel seu influx social en l'ús incorrecte d'una llengua que prou problemes ha tingut i té per a subsistir i ser normalitzada lingüísticament perquè ara sigui víctima de la incompetència o la irresponsabilitat d'alguns professionals de la comunicació.

Per tot això DEMANEM:

1 La intervenció dels responsables polítics i de les institucions amb funcions de promoció i protecció de la llengua catalana perquè actuïn i intervinguin amb eficàcia per a la plena normalització, ús social i preservació del nostre patrimoni lingüístic, abans no sigui massa tard.

2 Que especialment el Departament de Justícia, el de Cultura, el d'Ensenyament i el d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació del Govern de Catalunya, i els corresponents dels altres països de parla catalana, compleixin la seva obligació de fer observar allò que l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Política lingüística estableixen en relació amb la llengua catalana i el seu ús social i públic. Amb especial insistència demanem que els respectius serveis d'inspecció (sobretot en l'àmbit de l'Administració de Justícia i de la docència) i els serveis lingüístics de la televisió i ràdio públiques actuïn eficaçment a favor de l'ús social i correcte de la llengua catalana.

3 Que les entitats, associacions i col·lectius de tota mena, així com tots els ciutadans sensibles a aquesta temàtica, actuïn i es manifestin públicament o privadament, per tal que la llengua catalana adquireixi presència pública, l'ús social i oficial i la correcció lingüística que li escau.

(revista núm. 38)

Jaume Camprodon, bisbe emèrit de Girona

Enguany se celebra el centenari de la mort de Jacint Verdaguer i Llengua Nacional té previst de dedicar-li l'atenció adient. Com a obertura, reproduïm en aquesta pàgina editorial l'escrit de Jaume Camprodon, actualment bisbe emèrit de Girona, aparegut en el Full dominical d'aquella diòcesi el mes de setembre passat.

El dia 2 de juny del 2002 es compliran cent anys de la mort de Mn. Jacint Verdaguer. El santuari del Mont, el lloc de les nostres comarques més vinculat al poeta, ha iniciat aquesta commemoració i seguiran diferents actes. En la proximitat de la «Diada» crec oportú apuntar quelcom sobre la relació de Verdaguer amb la llengua catalana. La commemoració hauria de ser un repte per a nosaltres, els catalans d'avui i els que gesten el futur. La llengua i la cultura catalana són un dels trets que defineixen la nostra identitat, ben diferenciada de la resta dels pobles d'Espanya.

Per ser objectiu presento un text d'un admirador del poeta i, d'altra banda, molt crític amb la seva poesia, com és Josep Pla. «Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia ésser d'altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en mitjà d'expressió és una feina considerable. De seguida és dit! Des del punt de vista de l'eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir de Verdaguer és poc, al costat del que es mereix» (Obres Completes, 1, 160-161).

I hom es pregunta: En quin estadi de la seva vitalitat històrica es troba avui la llengua catalana que tenim a les mans i hem de llegar a les generacions que vénen? És veritat que es treballa molt i bé des de l'àmbit de l'escola. Una base indispensable. Però es pot dir el mateix de l'ús que en fem? Deixant de banda les institucions de govern, la responsabilitat dels cristians del carrer és parlar correctament la llengua i usar-la en les converses amb tots els ciutadans de Catalunya. No creiem que sigui cap manca de respecte als castellanoparlants: al revés, és una forma d'ajudar-los a integrar-se al país.

Per a algú l'establiment del bilingüisme seria el camí ideal per a la bona entesa dels ciutadans de Catalunya; però el bilingüisme entre dues llengües desiguals, no portaria, a la llarga, a fer desaparèixer la més feble, que en el nostre cas és el català? I aquest afebliment progressiu, no presagia esgotament de la personalitat de Catalunya? D'altra banda, tenim al davant la famosa globalització. Segons com s'estableixi l'ordre dels drets prioritaris, ¿no pot posar en perill les llengües minoritàries?

Les commemoracions verdaguerianes que viurem durant aquest curs han de ser un repte per a tots, especialment per a les generacions joves, que són les que des d'ara construeixen el futur.

Se sap que hom està treballant en dues gramàtiques que, per diverses raons, seran importants. Avançant-nos a la seva publicació, voldríem fer alguns comentaris, que ens dicta el nostre interès i preocupació per la llengua.

La que, segons sembla, sortirà més aviat és la Gramàtica del català contemporani, una gramàtica descriptiva encarregada per una editorial i en la qual participen més de cinquanta professors universitaris. En principi, ens hem de congratular de la iniciativa, ja que suposa un gran esforç d'estudi, de coordinació, d'edició, i col·locarà el català entre les llengües que disposen d'obres gramaticals profundes i voluminoses. Però també voldríem posar en guàrdia sobre el risc que comporta fer una gramàtica descriptiva d'una llengua que es troba en una situació molt delicada. De fet, per les raons que tots sabem, el català és una llengua malalta: el grau d'interferència que pateix, sobretot en el seu ús oral, però també en l'escrit, és altíssim; i a més sofreix d'altres mals, que en editorials anteriors hem esmentat. ¿És oportú, podem demanar-nos, atrevir-se a descriure una llengua malalta? ¿No resultarà que, volent fer anatomia i fisiologia, hom farà patologia? A més, també per les circumstàncies històriques recents o no tant, ¿tots els autors de l'obra gaudeixen, a part de la competència teòrica en la pròpia especialització, d'un domini de la llengua estudiada com el que seria normal en altres països? Ens fem aquestes preguntes no per aturar la publicació de l'obra, a hores d'ara irreversible i que, com dèiem, també presenta una sèrie d'aspectes positius, sinó per advertir que, un cop la tinguem, sapiguem fer-ne un ús prudencial, crític, intel·ligent.

Més tard, pel que diuen, sortirà la gramàtica de l'Institut, la gramàtica normativa actualitzada. Fa temps que s'hi treballa, s'han fet consultes a fora de la Secció Filològica i, sortosament, no hi ha aparences de precipitació. Però també ens fa una certa por, en vista d'experiències recents, que els responsables acadèmics s'apartin més o menys de l'esperit de Pompeu Fabra, que vulguin simplificar a ultrança, que vulguin innovar imprudentment, que acceptin propostes esgarriadores. Més aviat desitjaríem que aprofitessin l'avinentesa per a rectificar les decisions conflictives que ja han estat denunciades (des de la nostra mateixa revista, per exemple) i per a posar al dia amb molt de seny, amb molt de tacte, l'obra gramatical fabriana. Les coses de la llengua són molt serioses i no s'hi pot jugar. Auguraríem que l'acadèmia no caigués en la temptació de fer experiments que deformen la nostra tradició literària. És cert que la normativa gramatical fabriana necessita una actualització i una ampliació, però sempre seguint el seu esperit equilibrat, amarat alhora de ciència filològica, de visió de conjunt, de sentit de la conveniència i de bon gust.

Tant de bo, doncs, que les dues gramàtiques que s'entreveuen en l'horitzó més o menys immediat siguin un ajut per al coneixement de la llengua i el seu bon ús, evitant, primerament els autors i després els usuaris, els perills que també comporten.

Algú ha observat, amb raó, que la nostra revista publica articles molt desiguals: des dels que tenen un nivell científic elevat i constitueixen autèntiques aportacions al coneixement de la llengua fins als que representen opinions molt discutibles, des dels que suposen una exigència de genuïnitat molt forta fins als que voregen la laxitud i l'acceptació de la interferència, des dels que tracten temes típicament lingüístics o sociolingüístics fins als de temàtica més marginal respecte a la llengua.

Doncs sí, ho reconeixem, és veritat. Però ja vam dir en l'editorial del número 25 (desembre de 1998) que la nostra associació i revista «volen ser un punt de trobada per a tothom qui s'interessi per la nostra llengua». Si volem, doncs, ser això, un punt de trobada, hem d'acceptar una gran obertura de compàs, hem d'acceptar la diversitat. Naturalment, hem de vetllar per uns mínims de qualitat i d'utilitat, com hem de vetllar per mantenir una posició lingüística centrada, equilibrada, assenyada —com hem comentat també, a bastament, en